Llatí vulgar: concepte, cronologia i estudi filològic
TEMA 1. Introducció
1.1. Concepte i cronologia del llatí vulgar
L’expressió llatí vulgar és un dels termes més discutits en les disciplines filològiques. El que sí que s’ha imposat clarament, però, és l’objecte d’estudi designat llatí vulgar, gràcies als progressos fets per la lingüística històrica durant la primera meitat del segle XIX. Això s’ha fet per dues vies diferents:
1) La gramàtica comparada
Les llengües romàniques van provar de manera irrefutable que la font comuna de les llengües romàniques és diferent del llatí anomenat clàssic (el llatí de Ciceró o Virgili).1 D’aquesta manera, es va fer evident per als filòlegs del segle XIX que el llatí clàssic només era una de les variants del llatí i que la realitat lingüística era molt més complexa.
2) Els progressos de la filologia llatina
Durant els segles següents al Renaixement, especialment al segle XIX, la filologia llatina va fer uns progressos considerables: es van publicar les inscripcions llatines antigues (Corpus Inscriptionum Latinarum), els Monumenta Germaniae Historica (col·lecció de textos de l’antiguitat tardana i de l’alta edat mitjana relatius a la història dels pobles germànics) o els Grammatici Latini de Keil. És a dir, en més o menys dos segles es va produir un creixement en l’extensió i en la varietat dels textos llatins disponibles i, a més, es va millorar la qualitat i la fidelitat de les edicions, de manera que aquests textos podien ser utilitzats per a investigacions de caire lingüístic.
Tots aquests materials van revelar també l’existència de molts fets lingüístics que no es corresponien amb les idees tradicionals sobre l’estructura gramatical del llatí. Així, es va fer evident que la gran majoria de les particularitats dels textos tardans, de les inscripcions i d’altres monuments procedents del final de l’antiguitat o de l’alta edat mitjana no eren simplement «faltes» o «barbarismes», sinó fets que havien de ser interpretats com a indicis d’una evolució que el llatí ensenyat a les escoles no reflectia. I es va veure, a poc a poc, que aquestes particularitats es corresponien, en algunes de les seves característiques essencials, amb l’estadi preromànic, que permetia postular la comparació de les llengües derivades del llatí.
Així, cap al segon terç del segle XIX, i a partir de la comparació de les llengües romàniques i de l’estudi dels textos tardans, es va configurar la noció d’una variant del llatí diferent del llatí clàssic. Per designar aquesta variant es va fer servir preferentment l’expressió llatí vulgar.
Problemàtica terminològica
L’origen de la problemàtica terminològica es troba en el significat pejoratiu que té el terme vulgar per als no especialistes, car s’ha allunyat de la seva etimologia, uulgus «poble» (uulgaris sermo es troba ja a Ciceró), i evoca quasi exclusivament la llengua inculta i incorrecta. Per resoldre la qüestió s’han proposat altres opcions que no han rebut l’acceptació de la comunitat científica. Termes com ara protoromanç, romanç comú, llatí col·loquial o llatí familiar no són simples expressions alternatives al llatí vulgar sinó que impliquen, de diferent manera, un canvi en el concepte. És per això que, malgrat totes les reticències, l’expressió llatí vulgar ha esdevingut un terme tècnic consagrat i pràcticament irreemplaçable.
Concepte
Pel que fa al concepte, el llatí vulgar presenta encara més dificultats. Certament, en la definició del terme es combinen criteris diversos (cronològic, estètic, gramatical, sociològic, estilístic) i aquesta varia, en molts casos, segons el punt de partida d’aquesta reflexió. Aquí seguirem la postura que defensa una concepció àmplia en el temps, en el lloc i en la condició social dels parlants. És la de V. Väänänen, que considera que el llatí vulgar comprèn els estats successius des de la fixació del llatí comú (primers textos literaris del segle III aC) fins al moment de la consignació per escrit de textos en llengua romànica; no s’exclouen, doncs, ni les variacions socials ni tampoc les regionals.
Atesa aquesta definició tan àmplia des del punt de vista cronològic, geogràfic i sociològic, és clar que el llatí vulgar no és una llengua amb els contorns clars i precisos, amb regles ben definides i estables.