El Modernisme català: context, tendències i obres
Panorama general
El segle XX va viure els canvis més ràpids de la història fins al moment.
A finals del segle XIX va començar el modernisme.
A Catalunya, els joves modernistes van reaccionar contra la vella guàrdia de la Renaixença i van reclamar una cultura nacional.
A Europa, el terme modernisme va portar una reivindicació de la modernitat, constant durant tot el segle.
El modernisme va compartir aquesta actitud reivindicativa amb moviments com l'impressionisme, el simbolisme o el decadentisme. En tots ells estava present la figura de l'artista rebel i bohemi.
Aquests corrents van produir la separació entre l'artista i la societat burgesa.
Entre el segle XIX i el XX va néixer el cinema, un nou art.
El Modernisme i l'Escola Mallorquina
A finals del segle XIX i principis del XX, a Europa va predominar el modernisme, amb diferents denominacions segons els països, però sempre fent referència a la novetat.
El moviment, al segle XX, va suposar una obsessió per marcar distàncies amb el passat, cremar etapes i mirar cap al futur.
El segle XX va suposar una celebració constant de la novetat.
La imatge que avui en dia es té del Modernisme català prové de les arts plàstiques, sobretot de l'arquitectura (moviment decoratiu i vistós).
Les obres de Gaudí(Casa Batlló, Sagrada Família, Park Güell) són un exemple emblemàtic.
El moviment va ser antiburgès, en algun cas radical. Va tenir relació amb les esquerres i el catalanisme. Pretenia ser una superació de la Renaixença quant a les aspiracions nacionals i la normalització de la cultura catalana.
Dues tendències
El modernisme català no va ser un moviment homogeni, sinó que hi van conviure dues tendències:
- El regeneracionisme: moviment que preconitzava un canvi social i polític i pretenia regenerar la societat. Representant conegut: Jaume Brossa.
- L'esteticisme: va fonamentar la transformació necessària de la societat en el paper primordial que conferia a l'art (literatura, música...). Representant destacat: Santiago Rusiñol.
Tots dos menyspreaven la societat burgesa, però els segons també menystenien sovint les classes populars.
Les dues grans etapes
El Modernisme català es va dividir en dues etapes:
- 1892-1900: l'etapa més combativa. Els modernistes hi van explicar les seves idees en quatre revistes: L'Avenç, Catalònia, Quatre Gats i Pèl & Ploma.
- 1900-1911: l'etapa més literària i menys ideològica. El Modernisme va ser assimilat per la burgesia catalana. Revista més significativa: Joventut.
Contacte amb Europa
El Modernisme català va tenir contacte amb la resta de modernismes europeus, així com amb altres moviments contemporanis: el simbolisme i el decadentisme.
- El filòsof alemany Friedrich Nietzsche, amb la seva idea de superhome o el seu concepte de voluntat.
- El dramaturg noruec Henrik Ibsen, autor de Un enemic del poble, va ser un dels principals models.
Vinculada a aquests referents va néixer la figura del bohemi, personatge antiburgès que vivia al marge de la societat, a vegades extravagant i sovint idealista.
Cal distingir entre dos tipus de bohèmia:
- Bohèmia negra: els que vivien al marge de la societat.
- Bohèmia daurada: aquells que, tot i criticar la burgesia, vivien bé.
Jaume Brossa i Santiago Rusiñol n'són exemples.
La novel·la modernista catalana
S'inicia amb Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, i s'acaba amb La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès.
Entremig van destacar obres importants com Solitud, de Víctor Català; Josafat, de Prudenci Bertrana, o L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.
En totes aquestes novel·les el protagonista és un personatge sol davant la societat, excepte Els sots feréstecs, que simbolitza la situació de l'artista modernista davant la societat catalana.
El teatre modernista català
Va estar marcat per la influència de dos autors: el belga Maeterlinck i el noruec Ibsen.
- Maeterlinck representa el simbolisme, una tendència antirealista molt important en la poesia que intenta reflectir els estats d'ànim subjectius i no situacions concretes.
- Ibsen va escriure un teatre de denúncia, en què l'individu s'enfrontava a la societat.
Tots dos van marcar les dues tendències del teatre modernista català: la simbolista o decadentista (poc conreada) i la ideològica (les concepcions modernistes i el seu xoc amb la realitat social, expressades a través de personatges i situacions).
En general, el teatre va ser un vehicle de transmissió de les idees modernistes.
L'Escola Mallorquina
El concepte d'Escola Mallorquina, des del primer moment, va ser només geogràfic, però va acabar aplicat a un grup de poetes mallorquins: Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover (en van ser els representants màxims), amb una llengua refinada i subtil.
També hi van haver membres com Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver i Maria Salvà.
El grup, caracteritzat pel classicisme i la tradició popular, va acabar tenint una inclinació conservadora i arrelada al cristianisme. Alguns representants de l'Escola es van apropar al Noucentisme.