Varietat estàndard, textos explicatius i argumentatius

La varietat estàndard

La varietat estàndard es defineix per ser la neutralització de totes les varietats o dialectes històrics, socials i geogràfics d'una llengua. És a dir, el parlant que l'empra no mostra el seu origen geogràfic o social i se situa en una zona neutra comuna. L'estàndard ideal és una varietat model que se situa per damunt de les diferències dialectals (és supradialectal) i facilita les comunicacions en situacions formals.

La llengua estàndard no és un registre, sinó una varietat, perquè sorgeix precisament d'una neutralització de varietats. L'estàndard es correspon amb els registres formals i elaborats, mentre que les varietats geogràfiques, socials i generacionals que neutralitza es manifesten especialment en els registres informals. Té un caràcter aglutinador, de pertinença a un col·lectiu de referència.

L'elaboració de l'estàndard

Segons el grau de participació de les diverses varietats en la configuració de l'estàndard, podem distingir els models següents:

• Model unitarista: l'estàndard es construeix al voltant d'un dialecte que, per raons polítiques, històriques, literàries, etc., gaudeix de més prestigi. És el cas de llengües com el francès o l'italià.
• Model composicional: en la formació de l'estàndard hi participen dialectes diversos, per bé que no sempre en la mateixa proporció. N'és un exemple l'euskera batua.
• Model d'estàndards autònoms: s'utilitzen estàndards diversos, generalment en llengües de gran difusió: l'anglès, amb l'estàndard britànic, l'americà, l'australià, etc.; el portuguès, amb l'estàndard peninsular i brasiler; el castellà, amb estàndards peninsular i diversos a Amèrica Llatina.

Gèneres i elements narratius

Gèneres: descriptius, narratius, explicatius, argumentatius, instructius, conversacionals.

Espai: real, al·lusiu (l'autor es refereix a un lloc real de manera encoberta), doble i simbòlic (a La Laura a la ciutat dels sants, Barcelona és ciutat mediterrània i pecadora).

Temps: lineal (avança), psicològic (flashback).

Personatges: plans (no evolucionen), rodons (evolucionen), simbòlics (plaça Diam–Natàlia–Colometa–Seny: Natàlia, tres noms i tres etapes diferents).

Punt de vista:

• Narrador extern: 1. omniscient (ho sap tot), 2. observador o 3. editor (explica els fets a través d'alguna cosa que ha trobat).
• Narrador intern: 1. protagonista o 2. testimoni.

Estructura (fases): plantejament, conflicte, valoració i reacció, resolució, moralitat.

Textos explicatius i expositius

Tenen el propòsit de comunicar de manera didàctica i completa, amb la voluntat de fer comprendre algun esdeveniment, objecte, concepte, idea, etc.

Característiques

Són textos ordenats, subratllen, delimiten bé l'abast del tema, dosifiquen la informació, empren un vocabulari entenedor i conclouen l'exposició amb un resum breu.

Estructura

Introducció, desenvolupament i conclusió. Pot ser inductiva (de les parts per arribar al tot) o deductiva (del tot per arribar a les parts).

Trets gramaticals de l'explicació

• Ús de la varietat estàndard.
• Exactitud lèxica i terminologia específica.
• Adjectivació neutra i escassa.
• Verbs en present d'indicatiu i 3a persona.
• Oracions enunciatives.

Terminologia

Conjunt de termes o mots especialitzats propis de l'àmbit d'una ciència o una tècnica. Els termes es delimiten amb gran precisió i són monosèmics, és a dir, tenen un únic significat per evitar qualsevol ambigüitat.

Tipus de textos

• Divulgatius: articles periodístics, textos pedagògics.
• Especialitzats: text de recerca, text científicotècnic (experts en una matèria) i semidivulgació (universitaris).

Textos argumentatius

Es caracteritzen per la intenció d'orientar o modificar la conducta o l'opinió del receptor a través de la utilització d'una sèrie de raons i de recursos lingüístics i retòrics per ser més efectius.

Gèneres argumentatius: periodístics, publicitaris, acadèmics, jurídics i administratius.

Estructura: introducció, desenvolupament i conclusió.

La tesi és el posicionament principal que es defensa, imprescindible en qualsevol text argumentatiu.

Llenguatge jurídic i administratiu

Aquests dos llenguatges se solen considerar en un mateix apartat, encara que no sempre presenten idèntiques característiques.

Llenguatge jurídic

És el que s'empra en l'àmbit del dret o de l'administració de la justícia. És una modalitat de llenguatge definida pels emissors i receptors que hi intervenen en l'acte comunicatiu. Com que està lligat al món del dret i dels juristes, és freqüent que hi intervinguin conceptes que en altres àmbits no són entesos. El seu lèxic és especialitzat.

Llenguatge administratiu

Els textos administratius pretenen informar, sol·licitar, reclamar, certificar... a les diferents administracions, institucions, empreses, individus, etc., sobre situacions, actuacions, avisos, reunions... S'acosten més a l'estàndard, tot i que presenten estructures formals i lingüístiques molt fixades: per exemple, l'esquema de l'escrit, la impersonalitat i la fórmula de tractament.