Salvador Espriu: vida, obra i teatre de postguerra

Teatre de postguerra. Salvador Espriu.

Vida

(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Fill de notari. Va cursar estudis de dret i història antiga. L'any 1933 va fer un creuer pel Mediterrani, que li va permetre conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra. Home d'una cultura extraordinària, Espriu va estudiar dret i història i va ser un gran coneixedor de la Bíblia, de la cultura egípcia i de les cultures clàssiques.

Espriu es va declarar "mort cívicament" des de l'any 1936, any de l'esclat de la Guerra Civil i, per tant, de la destrucció del món on havia crescut. Es va convertir en un símbol per la seva actitud ètica de denúncia de la dictadura franquista.

Obra

L'extensa obra de Salvador Espriu abasta els gèneres de la narrativa, la poesia i el teatre. Es pot considerar la seva producció literària com un conjunt que gira entorn d'un món personalíssim. Va iniciar la seva obra amb narracions que ja anunciaven una peculiar visió de la vida i una manera també peculiar d'analitzar el món i l'ésser humà:

• El doctor Rip (1931)
• Laia (1932)
• Aspectes (1934)
• Ariadna al laberint grotesc (1935)
• Miratge a Citerea (1935)
• Letizia i altres proses (1937)

Però la Guerra Civil va fer que Espriu abandonés el conreu de la narrativa i es decantés cap al món poètic: la poesia li oferia més concentració expressiva i una llengua elaborada. El seu llenguatge poètic és aspre, original i ple de suggeriments.

Espriu va ser autor d'una obra teatral que va gaudir d'una notable projecció en la societat catalana.

Temàtica de la mort

Salvador Espriu va viure obsessionat pel tema de la mort, marcat per la dolorosa experiència de la pèrdua successiva d'éssers estimats. A la seva obra poètica, Espriu abandona la sàtira i ens mostra el tema de la mort de manera elegíaca, com una experiència interioritzada de la qual emanen els seus versos. L'home és un ésser mortal i en tot el seu trajecte vital hi és present aquest destí últim i ineludible. La consciència d'aquesta dolorosa realitat és el camí més lúcid per assolir l'autèntica dignitat humana.

• Cementiri de Sinera (1946)
• Les hores (1952)
• Mrs. Death (1952)
• El caminant i el mur (1954), símbols, respectivament, del poeta i de la mort
• Final del laberint (1955)

La generació de la Guerra Civil

Salvador Espriu forma part de la generació de poetes que veuen com el que havia estat el seu món queda destruït per la Guerra Civil. També forma part del grup d'intel·lectuals que apareix en tota la seva poesia.

La pell de brau (1960)

Una pell de brau estesa és la forma que té la Península Ibèrica als mapes. En La pell de brau, d'Espriu, aquesta península rep el nom de Sepharad, símbol d'un paradís perdut i que es projecta també cap al futur com a terra promesa de pau i llibertat. Espriu converteix aquest conjunt de poemes en un clam per la concòrdia, pel perdó i per la necessària igualtat entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil.

La idea de la divinitat

La idea de la divinitat en Salvador Espriu respon a la que un llibre de la Bíblia dona del seu Déu: un Déu que vigila però que no es deixa veure i que només se n'intueix la presència quan converteix l'home en víctima de la tragèdia.

Setmana Santa (1971)

La passió i la mort de Crist són un pretext per mostrar la passió i la mort del seu poble a partir de la processó ritual.