Poesia Romàntica Catalana: Ruïnes, Balades i Història

Adolf Blanch: La veu de les ruïnes

El pas del temps destrueix les antigues construccions, i el poeta s'integra en el paisatge presidit per les ruïnes. Sensibilitat agònica, pròpia del romanticisme, tòpic de la ruïna i valor en l'estètica romàntica. Pren la història com a argument i com a fil conductor i vehicle per reivindicar un passat identitari.

Antoni Camps i Fabrés: Los tres sospirs de l'arpa (balada)

Poesia ajustada a la norma i a les fonts teòriques i literàries del romanticisme que inspira els Jocs Florals: l'historicisme i Walter Scott. El subtítol, balada, indica una forma de literatura tradicional de transmissió oral; tanmateix, aquest poema no recull la tradició, sinó que és una creació culta que intenta seguir-la.

Suggereix l'expressió fidel de l'ànima col·lectiva. Verdaguer i el Canigó tenen la intenció de servir de recipient de tota mena de materials, sobretot de tipus tradicional: cançons, balades… Els dos darrers versos de totes les estrofes són els mateixos, cosa que implica un tipus de performance vinculada a l'oralitat.

El poema és autoreferent (metapoema): es presenta als Jocs Florals i en parla, i vincula els jocs amb l'operació de representació que els mateixos jocs són.

• Veu singular replicada per una altra veu que imaginem que és un col·lectiu.
• El monarca de Castella, encisat.
• La reina: Catalunya, que parla de la unió de Catalunya i Aragó.
• Enterrar l'arpa: decadència de la literatura.
• El ceptre: símbol del poder.
• Lapse, trencament històric: quan els poetes s'activen, Catalunya s'ha despertat.
• Tres sospirs: pàtria, fe i amor.

La poesia és allò que fa que la gent s'alci; té un paper actiu en l'enervació col·lectiva. El poema actua com a enunciador de l'obra que els polítics acabaran d'ajustar.

La balada és un poema d'inspiració tradicional popular que explica una història de manera extraordinàriament restringida i reduïda. La informació que dona és tan esquemàtica que el lector o l'oient l'ha de reconstruir en gran part.

Els Jocs Florals poden ser, en un extrem, la poesia grandiloqüent i narrativa de versos llargs cultes (alexandrins, decasíl·labs); en l'altre, aquesta profunda suggestió, inspirada en Scott, per la poesia de tradició oral i popular. El gran baladista serà Marià Aguiló.

Primer monument literari: tradició oral anònima.

Tomàs Aguiló i Fortaleza: Fantàstiques [II]

Balada en estat pur: notícia d'allò que ens inquieta i de l'enigma que ens aterra. Explica una història tan mínimament que el lector ha de posar-hi de la seva part.

• [1] Hi ha un casament.
• [2] Enllestides: elegants.
• [3] Al·lots: nens, homenatge als nuvis.
• [4] La núvia.
• [6] «Ben cert li tendria»: comença l'enigma.

Manuel Milà i Fontanals: Suggestió de la poesia èpica. La complanta d'en Guillem

Al fragment IX, la imatge de la invasió sarraïna que destrueix el territori i condiciona l'aventura vital del protagonista recorda el Canigó. Al fragment XIII, la mort d'un cavaller relata un episodi històric de la resistència cristiana a la invasió.

Forma del poema: estrofes de tres versos amb carència de dos hemistiquis, decasíl·labs; és la forma tradicional més elevada de la poesia culta catalana.

Un temple antic

Mateixa mena de poema medievalista i historicista que fan Blanch, Camps i Aguiló. Hi trobem la ruïna com a bellesa i idees del Romanticisme, ja que la Renaixença ve precedida d'aquest moviment: les ruïnes connecten amb la sensibilitat de l'individu que contempla.