Modernisme català: etapes, lligams europeus i novel·la i teatre
Etapes del Modernisme català
a) 1892-1900: el període més combatiu
Els modernistes exposen les seves idees a diverses revistes (L’Avenç, Catalònia, Quatre Gats i Pèl & Ploma).
b) 1900-1911: el període d’assimilació per part de la burgesia
Es centrarà més en la creació literària i menys en debats ideològics. En aquest període destacarà la revista Joventut.
Lligams ideològics del Modernisme català amb la resta d’Europa
- Friedrich Nietzsche (filòsof alemany, 1844-1900): idea del superhome o concepte de voluntat.
- Henrik Ibsen (dramaturg noruec, 1828-1906): idea de l’individu enfrontat a la resta d’una societat (Un enemic del poble).
Simbolisme
Moviment nascut a França com a reacció al realisme, que busca el que és espiritual, imaginari, religiós o del somni. Un dels seus representants fou Charles Baudelaire amb l’obra Les flors del mal (1857).
Decadentisme
Moviment que es recrea en el que és morbós, decadent i malaltís, com a reflex de la societat finisecular. Alguns dels seus representants són l’italià Gabriele D’Annunzio i l’irlandès Oscar Wilde.
En aquest context ideològic apareix la figura del bohemi, un personatge antiburgès que viu al marge de la societat, és idealista i de vegades extravagant. Amb tot, hi ha bohemis que vivien en la pobresa, com Jaume Brossa, i bohemis que provenien de la burgesia i es podien permetre viure bé, com Santiago Rusiñol.
La novel·la modernista catalana
S’inicia amb Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (1901), i acaba amb La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pus i Pagès (1912). Entremig hi ha obres importants com Solitud, de Víctor Català (1905), Josafat, de Prudència Bertrana (1906), i L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (1907).
En totes, el protagonista està enfrontat a la resta de la societat.
El teatre modernista català
Té com a referents principals europeus el belga Maeterlinck i el noruec Ibsen.
Maurice Maeterlinck (Gant, Bèlgica, 1862 – Niça, França, 1949)
Poeta i dramaturg. És un dels principals autors del simbolisme, més centrats en els estats d’ànim que en els afers socials. Una de les seves obres principals és La intrusa (1890). Hi predomina l’atmosfera obscura i la mort, i el destí de les persones no ve fixat per res exterior, sinó que cadascú se’l forja amb les seves obres.