Literatura catalana: de la postguerra als anys 70

La narrativa i el context literari dels anys 70

Durant els anys 70, els escriptors viuen la fi del franquisme, la creació d’editorials, nous premis literaris, el relaxament de la censura i el reconeixement dels drets lingüístics de les nacionalitats amb llengua pròpia. Durant la dècada dels 60 destaquen Terenci Moix amb La torre dels vicis capitals o Baltasar Porcel amb Els argonautes. Amb el sistema democràtic, el català recupera la consideració legal i social que havia perdut.

Els nous escriptors dels 70 es caracteritzen per reflectir el seu món cultural a les seues obres, una actitud més intimista, l'experimentació de les possibilitats dels gèneres, un llenguatge molt elaborat i, sobretot, una transgressió moral i ideològica. Els autors han conreat des de temàtiques realistes fins a novel·les transformalistes. Alguns dels autors més importants són Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres, i Quim Monzó amb Uf, va dir ell o El perquè de tot plegat.

Miquel Martí i Pol: veu del poble i compromís

Miquel Martí i Pol és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feia accessible a tots els públics. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havia fet que molts dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials.

Miquel Martí i Pol havia nascut en el si d’una família obrera; el seu pare era manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causa d’una esclerosi múltiple. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida. Les obres més importants són Paraules al vent, La fàbrica, o Llibre de les solituds a l'etapa final de la seua vida.

La poesia de postguerra: tendències principals

La poesia va ser el gènere més conreat en la postguerra dels primers anys del franquisme, un gènere que va aconseguir una gran qualitat literària. Durant aquesta etapa van sorgir unes noves tendències:

• L'avantguardisme: l'experimentalisme de les avantguardes reivindica la ruptura formal i lingüística. Destaquen autors com J. V. Foix o Joan Brossa amb la poesia visual i la poesia objecte a Em va fer Joan Brossa.
• Postsimbolisme: tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica i es distancia de la realitat amb metàfores, símbols i tendència a l'hermetisme expressiu. Els autors més destacats són J. Carner amb Nabí i Carles Riba amb Elegies de Bierville.
• El realisme social: era una poesia contrària a la generació precedent simbolista, i que seguia l'estètica del realisme històric. El realisme social denuncia la situació de repressió i misèria que es pateix als territoris de l'àmbit català a Espanya. Alguns autors més destacats són Maria Beneyto amb Després de la soterrada la tendresa o Salvador Espriu amb La pell de brau.