Les quatre grans cròniques de la literatura catalana
Crònica de Jaume I
L’autor és el rei Jaume I. La Crònica narra els fets esdevinguts des del naixement fins a la mort del rei. S’hi relaten les conquestes territorials de Mallorca, València i Múrcia, els problemes que tingué amb la noblesa i la política de pactes amb Castella. L’obra mostra una intenció didàctica alhora que pretén justificar la seua política, tot barrejat amb el sentiment religiós i el providencialisme. Tot i que el rei es presenta com un heroi, afig a les seues gestes fets íntims de la seua vida personal. L’estil és viu, senzill i expressiu, la qual cosa subratlla la individualitat dels personatges. Predomina el medievalisme, que es mostra en l’actitud heroica dels personatges. Empra el nos majestàtic, fórmula amb què el rei es refereix a si mateix.
Crònica de Bernat Desclot
Bernat Desclot, un funcionari de la cort, va escriure en 1288 la seua Crònica. Abraça els fets succeïts des de Ramon Berenguer IV fins a Pere II el Gran, però se centra sobretot en el regnat d’aquest darrer, amb la narració de la campanya que el rei va desenvolupar a Sicília. El narrador empra la tercera persona des d’un punt de vista extern als fets, amb informació abundant i l’ús de l’estil citat directe, la qual cosa dona aparença d’objectivitat i impersonalitat; és evident la intenció d’exaltar la figura del rei Pere II. El llenguatge és senzill, però amb un estil acurat i amb alguns trets formals administratius. El medievalisme es mostra en la prosificació de cançons de gesta i en l’ús de trets llegendaris.
Crònica de Ramon Muntaner
Ramon Muntaner fou un cavaller que participà en les campanyes bèl·liques i que es mostra a si mateix com a testimoni excepcional de les gestes dels reis del Casal d’Aragó. Comença a escriure la seua Crònica a Xirivella, amb l’objectiu de lloar les proeses i les virtuts dels reis Jaume I, Pere II, Alfons II, Jaume II i Alfons III. A més del patriotisme i la fidelitat a la monarquia, també hi és molt present l’amor a la terra i l’amor a la llengua, el «bell catalanesc». Empra recursos literaris de la tradició novel·lesca europea; també hi són abundants els recursos del llenguatge oral joglaresc, amb l’ús de fórmules que reforcen l’interès narratiu, com ara l’apel·lació al públic. Recorre a la primera persona per narrar fets en què és protagonista, i a la tercera persona per relatar fets en què no ha participat. També hi trobem el ressò de diverses citacions i tòpics de la poesia trobadoresca. L’estil és directe, acolorit i espontani, amb expressions populars, exageracions, refranys, dites i exemples que atorguen a la seua prosa una gran vivacitat.
Crònica de Pere el Cerimoniós
El rei Pere III fou anomenat el Cerimoniós i el del Punyalet. Com el seu rebesavi Jaume I, dirigí la redacció de la darrera crònica medieval, fent ús del nos majestàtic. S’hi narren els fets relatius al regnat del seu pare, Alfons el Benigne, i el seu propi. El llibre relata la conquesta de Sicília, la seua lluita contra el rei de Mallorca, els problemes amb els nobles valencians i aragonesos, amb els genovesos i la guerra contra els castellans. Exalta el poder absolut del rei enfront de la noblesa, i narra episodis que reflecteixen la duresa i la crueltat del seu govern. Pere el Cerimoniós organitzà la Cancelleria Reial, que afavorí la conservació de l’arxiu reial i la traducció d’obres literàries que introduïren l’humanisme a la Corona d’Aragó. El llenguatge és elegant, acurat i madur, ordenat i amb elements humanistes, però menys viu que el de les cròniques anteriors.