La poesia catalana de la postguerra i el context cultural
Represa cultural i context dels anys cinquanta
Amb la fundació d’Òmnium Cultural (1961) es van dur a terme projectes importants:
- La creació i l’organització d’una xarxa d’ensenyament en llengua catalana.
- La subvenció de l’Institut d’Estudis Catalans.
- La promoció de premis literaris.
És en la dècada dels 50 quan els nous autors tenen l’oportunitat de publicar i els que vénen de l’exili de consolidar la seva obra. Cal esmentar les editorials Selecta i Barcino.
Agitació estudiantil i compromís cívic
A la universitat comencen a sorgir moviments d’agitació estudiantil per les protestes obreres i pel compromís cívic dels intel·lectuals i escriptors: l’any 1958 Joan Oliver i Salvador Espriu van llegir els seus poemes a la Universitat de Barcelona; l’any 1960, Carles Riba hi va entrar per primera vegada des del 1939.
La poesia catalana de la postguerra
El corrent poètic dominant en la immediata postguerra va ser el postsimbolisme, portat a la seva última expressió en la poesia metafísica per Carles Riba.
Tendències poètiques principals
Podem distingir dues tendències poètiques:
- Hereus del postsimbolisme: poetes que s’inclinen per una poesia hermètica i de forçada evasió (Josep Vicenç Foix, Marià Manent...).
- Poesia d’intenció realista i històrica: autors que practiquen una poesia compromesa amb la realitat (Pere Quart, Salvador Espriu...).
El canvi de rumb dels anys seixanta
El 1959 mor Carles Riba i aquest fet marca una nova ruta en la poesia. S’hi afegeixen dos fets més:
- La relaxació de la censura el 1962, de resultes de la nova llei de premsa.
- L’aparició de tres llibres fonamentals el 1960:
- La pell de brau de Salvador Espriu
- Vacances pagades de Pere Quart
- Da nuces pueris de Gabriel Ferrater
Característiques de la nova poesia realista
- Actitud del poeta: un home entre homes, no pas un il·luminat.
- Experiència poètica: expressió de l’experiència personal del poeta, compartida amb d’altres persones.
- Mètode d’abstracció de l’experiència real: històrico-narratiu i no pas mitològico-simbòlic.
- Temes: l’enfrontament bèl·lic, l’elegia per un món perdut, i la fidelitat a la llengua i a la cultura del país.
- Llenguatge: col·loquial i directe; la poesia reivindica la funció comunicativa d’un significat immediat, funció primera i principal de la paraula.
- Protagonista: el poema com a persona que forma part d’una xarxa de relacions humanes, d’un grup social i de la col·lectivitat.
- Destinatari: tots aquells que tinguin un nivell de cultura suficient per trobar en el poema l’objecte d’interès, d’enriquiment o d'alliberament que aquest ha d’arribar a assolir.
- Nou concepte: consolidació d'una poesia d’intenció marcadament realista i històrica.